Cap d'any 2013

Avui acaba un altre any, els anys van transcorrent un rere l’altre i no hi ha qui els pari. Per molt que es digui que tots són igual cadascun té les seves diferències i sobretot és que et vas fent més gran i saps que el passat  ja no tornarà, per això el que tens és el pressent i és el que has de viure, perquè el futur no saps que et guardarà ni quant de temps durarà.

Aquest any hem decidit tornar a viure un Nadal com feia temps no ho fèiem, a l’antiga casa dels sogres, davant la xemeneia, amb la olor de pi cremant-se  amb les temperatures sota zero de la nit que deixa gelada la gebre matutina. El deliciós sol que s’aixeca i t’acarona en els passejos que fas ben abrigat.

El poblet, quasi desert en aquests dies, et porta la pau, la tranquil·litat... Per ser feliç, sols fa falta viure els moments, viure cada petit moment, gaudir del que hi ha al teu voltant, sigui molt o poc, però sabent que estàs allí, que aquest moment és teu i sols teu, que és únic i irrepetible i per això has de viure’l amb tota intensitat.

Bons i feliços moments, cadascú els vostres durant el nou any 2013, no els deixeu passar de llarg, que ja no tornen.

Un dia especial

Diumenge va ser un dia especial.

Ella mai havia celebrat l’aniversari, potser que ningú l'hagués felicitat, ni sabia del cert quants anys tenia. El document posava nascuda el 10 del  12 de 1971. Feia doncs 41 anys, ella deia que 42 o 43, li vam explicar que si la data era correcte era més jove del que es pensava .

La vam convidar a dinar, va arribar amb una planta d'obsequi,  a les postres li vàrem cantar el “per molts anys” tot presentant-li un pastís de xocolata amb dues espelmes representant l’edat que complia.

Sols per la cara d'il·lusió que feia va valdre la pena. Li brillaven els ulls. Va tallar el pastís i el va repartir, joiosa es guardà les espelmes i el tros que va sobrar se’l va endur com qui té un tresor.

Costa tant poc fer feliç a qui res no té.

 

Converses

Esperant el metro, l’altre dia vaig escoltar una conversa que em va fer pensar en com a canviat la realitat social del país, no per la noticia que comunicava, sinó pel comentari final:

Una joveneta li va dir a la seva mare: “- Mama, no se si te has enterado que en Bdajoz, o así, se ha muerto o se ha suicidado un policía, no me acuerdo como se llamaba, un nombre raro, creo que José Pérez Moreno o algo así.”

Vaig reflexionar, amb la quantitat d’immigrants de fora la península, resulta que el nom José Pérez és un nom estrany.

Va passar alguna cosa semblant fa 46 anys, vàrem anar a Salamanca un grup de catalanes, uns guàrdies civils ens van preguntar pels noms i els cognoms, i un li va dir al altre: “ Fijate en los nombres que raros seran..., mira ves... esta tiene tres consonantes juntas...”

                                         

"To el mundo es bueno"

Las personas somos complicadas, y cada una tenemos nuestro sentido de lo que esta bien o menos bien. Un dia después de hablar con varias personas,  reflexione:

 Que casualidad, todas las personas que conozco y hablan conmigo, son las que mas se preocupan de su padre, o de su madre o de su hijo o de sus nietos… 

que casualidad, solo conozco a las personas buenas y serviciales, pensé. No conozco al hermano que no quiere saber de la familia, al abuelo que no se cuida de sus nietos, al hijo que no quiere cuidar a su padre mayor. 

Todo esto me hizo pensar que todas las personas, por malas que sean, ellas creen que hacen lo mejor, por lo menos creen que hacen lo que deben, aunque a los ojos de los demás no sea  lo correcto. 

No sé por lo menos pienso yo que cada cual tiene sus razones para comportarse de una u otra manera, que no lo hace mal porque quiere hacerlo, sino por que no sabe hacerlo mejor.

Cada persona cree estar en lo cierto, en la verdad. Yo mismo pienso que lo que hago esta bien, porque si pensara que lo hago mal ya no lo haría, o intentaría hacerlo de otra manera, y seguramente a los ojos de algunos no es lo mejor ni lo correcto.

Cau la pluja lentament, caminant pel carrer amb el paraigües obert vaig sentint en crepitar de l'aigua sobre ell, semblen espurnes d'una foguera, esquitxos en els peus... Els carrers estan buits, sols un veí surt a buscar llenya per avivà la calda de l’estufa, dos gossos corren carrer amunt.

Sola sota la pluja, passejo en un silenci que sols ella trenca.

Quina pau!

Dia de difuns

Dia de difuns. 2 novembre. Flors a les tombes. Expresen amor, record... No fa falta flors físiques al cementiri, no fa falta un dia senyalat. Els meus difuns, els que recordo i estimo, els que en vida m'han marcat, estan molts dies en mi, en el meu cor, en el meu interior, en el meu pensament, saben que les meves flors no les estenc a l'aire. Saben que les meves flors son interiors,silencioses...
 Espereu-me, feu-me un reconet allà on sou, no sé quant trigaré, però segur que hi arribaré.

Incomoditat

Avui he recordat una situació molt curiosa.

Sembla mentida les persones quan ens trobem en un lloc o situació inesperada com reaccionem trobant-nos incòmodes.

Un dia viatjant vaig parar a una “Venta” per prendre un piscolabis, altres cops ja havia parat en aquell indret, però aquell cop va ser diferent, al entrar al local semblava que hagués entrat a un altre món. Hi havia una cinquantena de clients, uns a la barra uns altres asseguts a les taules, i altres anant i venint dels serveis. Res fora del normal a no ser que tots els clients eren nans.

Jo havia estat altres cops amb persones petites, com algunes d’elles volen ser anomenades i sempre havia estat una situació normal, n’hi havia una o dues i el resta d’estatura més alta, però aquell dia, trobar-me l’única persona, fora el cambrer, més alta de metre i mig va ser tot un xoc. Semblava que estava en un altre planeta, era tota una situació anormal, on em vaig sentir fora de lloc.

Al sortir, vaig veure que hi havia un autocar aparcat, deuria ser que tots viatjaven junts en ell.

tardor

 S’apropa la tardor amb el que això comporta. Ha estat un estiu calorós i sec, per aquest motiu els pocs remats que queden per la zona han tingut poc pasturatge, ara hauran de fer la transhumància amb totes les despeses que això comporta, trasllat, lloguer de pastures, lloguer d’habitatge... molts cops augmentats per la compra de farratge, ja que en aquells llocs de destí alternatius, per passar  l’hivern també ha hagut sequera i no hi ha pastures en condicions.

Els pastors que encara fan la transhumància han de separar-se de la família o portar-la amb ells mig any a un lloc, mig any a un altre, sense festes ni vacances.

Nosaltres, també ens preparem per l’hivern, avui hem recollit llenya, ja sigui per l’estufa o per la barbacoa. És un pena trobar el bosc tan ple de branques seques i pins mors.

Cases, llars

Cases penjades

roques vermelles,

altura incerta

la balconada.

Vides privades

il·lusions plenes

portes obertes

a l’esperança.

Imma Cauhé

foto i poesia

Haikus

Avui posaré uns Haikus de Joana Raspall, per celebrar el seu aniversari 99.

Deixem que cremi

la idea abans que, seca,

no s’esmicoli.

…..

Enllà del somni

forjarem altres vies

per retrobar-nos.

….

Solitud freda

vindrà, si el vent escombra

les esperances.

La vida és esperança.

Ahir amb els teus ulls plorosos repeties: -No em deixis sola.

Tenies por, deies - Això s’acaba.

M’agafaves la mà, dient t’estimo tot fent un gran esforç, ja que mai abans expressaves aquests sentiments.

La vellesa és ingrata no és justa, quant tot ja és assolit i estàs al cim de la vida, quant arriba l’hora del descans, el que se sent és impotència, no pots fer res per fugir de l’últim destí, et vas observant i et veus envellir, veus que et vas deteriorant, que ja per molt que quedi queda poc, i que per poc que quedi queda massa.

Què més dona un dia més o un dia menys, que manca fer?

La vida és curta i és llarga, sabem que estem de pas, sempre es curt pel que vivim però pot ser massa llarga quant et trobes que ja no tens futur que per l’edat que tens i les forces que et queden aquí ja no hi ha res a fer, ja no et queda cap esperança.

És dur viure en el moment que sols queda contemplar-se envellir.

Bona collita, avui he de celebrar haver trobat 47 “cagurrias”, i gràcies al Sebes, al cel sia, que va ensenyar-me el lloc. Sempre que vaig a cercar bolets penso en ell ja que ha estat company  i mestre boletaire durant molts anys. Avui he anat directa al lloc on ell em va indicar fa ja alguns anys i tots 47 els he trobat en aquest indret. Va per tu Sebas!

Les he col·locat sobre una mosquitera per assecar-les.

Cagurries = colmenillas = murgules,

Cobla al dia de Sant Jordi

Aquest any no he estat a Sant Feliu el dia de Sant Jordi, Mirant el diari digital “Fet a Sant Feliu” he trobat les fotografies de la diada de San Jordi, que en Marc Rius ha fet, de les activitats que es varen fer aquest dia, hi ha una audició de sardanes, en elles he vist les d’una cobla on hi participen noies, no sé quina cobla és, però no havia vist mai cap cobla  integrada per homes i dones, es clar que fa temps no veia cap audició de sardanes i pot ser que ni hagin varies que tinguin dones en elles. Si més no, vull deixar aquestes lletres i imatges per fer-ne constància.

Últimes nevades

S’ha retardat la primavera, avui 29 d’abril, a l’alba veia les muntanyes i els teulats de les cases amb un suau mantell blanc, uns flocs de neu estaven caient delicadament sobre les meves floretes del jardí començades a rebrotar. Després aquesta capa blanca ha anat desapareixent, tímidament, a estones el sol sortia vergonyós i altre cop els núvols insistents miraven d’amagar-lo, ha quedat un dia gris però amb una temperatura agradable. Benvinguda l’aigua, ja que els camps l’agrairan després de tant llarga sequera d’aquest hivern, espero veure aviat el camp amb aquesta herba tant verda  tota repleta de petitíssimes floretes de tots colors.

No a la gana, fotorelat

Un altre fotorelat que he pensat tenia un sentit
.http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/fotorelat/1800

No a la gana

Caramelles

Consistori de l'Ajuntament de Sant Feliu de LLobregat

Cor de caremelles de l'esplai Sant Llorenç

Ahir van tornar a cantar les caramelles, a la meva ciutat encara segueix aquesta tradició, però no canten el dia de Pasqua, ja que la gent està de vacances, ho fan el diumenge següent.
Hi ha tres cors, El cor de l’Ateneu, el cor del Coro, i el cor de l’esplai Sant Llorenç.
No sabem fins quant seguirà aquesta tradició, de moment segueix tal i com era, passant pels carrers, trucant els timbres del veïnat i cantant als vianants que estiguin allí en aquest mo-ment, després passen la cistella i amb els diners que hagin recollit faran un dinar o un aperitiu, o un viatge, segons els arribi.
A la una, canten davant l’Ajuntament, on gran part del Consistori gaudeixen de les cançons entonades.

Entrega

Presentat al concurs de fotorelats on podeu entrar per votar-lo:
http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/fotorelat/753

Mi compra en Biarritz

Participo en una pàgina literària online, en la que donen un tema per escriure un microrelat sobre ell, no ha de passar de 100 paraules i és en castellà.
Aquí poso un dels que vaig publicar i l’anècdota és verídica.


Mi compra en Biarritz

Mi compra más inesperada.
El muchacho que me llevo en coche a Biarritz, se puso el bañador y al tenerlo mojado y querer vestirse, me dijo que llevaba los calzoncillos de papel y los había tirado al ponerse el bañador, ahora no tenía otros para vestirse, me pidió que fuera a comprar-le unos calzoncillos.
Buscar una tienda fue una odisea, pero más aun saber la talla y pedir el artículo en francés,parece que acerté.

Tradició de la mona

Avui he anat a comprar la tradicional mona. Jo tota la vida havia vist que la Mona al menys a Barcelona i voltants, era un pastis de pa de pessic amb mantega, o crema, adornada amb xocolata o fruits confitats., i per adornar-lo es posava un ou de xocolata, uns pollets i unes plomes de colors.

Fins que no vaig viatjar a Valencia i a l’Aragó, no vaig conèixer les mones de brioix amb ou.

Quant vaig viatjar a Suïssa, vaig conèixer la tradició de pintar ous durs de colors que pintaven i repartien unes persones, vestides de conill, en els grans magatzems al vianants que passaven per la seva porta. I em varen explicar que la tradició era amagar-los en el parc o jardí perquè la canalla els busques.brioix amb un ou. Que per cert em van sorprendre quan van dir-me que allò era la mona, ja que m’esperava la que jo coneixia de tota la vida que és la que he descrit primer.

Avui la dependenta m’ha dit que la tradicional de debò era la de brioix amb l’ou. Jo li he dit que no, que era la de pa de pessic amb mantega o crema.

Qui té raó? Segons la Viquipedia la mona que jo crec com tradicional és una evolució del segle XIX, on els ous durs es transformaren en ous de xocolata o altres figuretes, sent l’altra més ancestral, més senzilla i és la que s’ha continuat fent a la manera antiga. És norm

al que fos així, ja que normalment abans es feien els dolços a casa i eren amb receptes més senzilles.

Així doncs, jo no tinc raó, però jo defenia la mona de tota la meva vida, la que el meu padrí cada any em regalava el dilluns de pasqua, no n’havia conegut altre.

Noche africanana

Estrellas que brillan

en la noche africana,

blanca luna que alumbra

la oscuridad del alma.

Imma 8-8-1976

Poema hecho en Argelia, en un viaje que hicimos un grupo de amigos.

Anècdota

Al forn em vaig trobar els pares d’una exalumna. Cada vegada que ens veiem, la mare em recorda l’anècdota:

La nena va venir als quatre anys a l’escola, una de les sortides que vàrem fer aquell curs va ser al Zoo

El dia , a la classe, després de repassar tots els animals que havíem vist i parlar de les seves característiques, els vaig dir que dibuixessin l’animal que més els havia agradat.

Aquesta alumna, em va presentar el seu treball.

A la part baixa de la fulla, a penes es distingien tres puntets negres, vaig dir-li que havia de dibuixar algun animal que hagués vist al Zoo, i em contestà convençuda: Ja està, estan aquí, tot i ensenyant-me els puntets. I li pregunto, quins animals has dibuixat? I contesta les formigues.

A la reunió amb els seus pares els hi vaig comentar el fet, jo no sabia si era que ella no pensava veure formigues en el zoo i al veure-les allí entre animals exòtics la va impressionar.

La seva mare té encara després de 26 anys la teoria que com no li agradava dibuixar , va fer les formigues per no haver de dibuixar massa.

La persona més jovial

Avui he tornat a trobar-me amb la persona més jovial, satisfeta i alegra que he conegut mai.

És una persona senzilla, agradable, servicial, orgullós de la família que ha format i dels estudis que ha pogut donar als seus fills.

Treballava de taxista, la seva professió es va veure truncada quant va sofrir un atac de cor i li varen prohibir seguir exercint-la, lluny de deprimir-se i desesperar-se pensant que tenia prop de cinquanta anys, dona, quatre fills, i a més el pare amb Alzheimer, va afrontar la vida amb esperança i decisió.  

Va cercar feina com fos i on fos, va canviar-se  de població i , va trobar una substitució de conserge, aAixí el vaig conèixer jo, era amable, cordial, complaent, sols havies d’indicar-li una feina a fer, que ja estava feta i com hi ha mon que es dedicava a les tasques amb més ganes que ningú. Ha anat canviant de llocs de treball, avui està de guarda- mantenidor del mercat.

El què més m’agrada d’ell, és la serenitat, la felicitat que irràdia i sobretot l’orgull que té quant parla dels seus quatre fills, del net i del nou que està a punt de néixer. Quant avui l’he trobat, m’ha presentat a la seva filla embarassada de vuit mesos, ens ha presentat amb tanta satisfacció que el seu rostre s’ha il·luminat. No he pogut més que dir-li a la noia que tenia un pare ple de joia i orgull per tenir uns fills com ells. Ha assentit amb el cap i m’ha donat la impressió que ella sentia el mateix vers el seu pare.

història d'un amor

Avui he trobat aquesta imatge, què millor que viure una història així, malgrat que quant algú s’enamora creu que serà per tota la vida l’experiència ens diu que això no sempre és així.

Si es troba l’amor i la comprensió a l’adolescència i es va enfortint durant la joventut, la maduresa i la senectut, o en un d’aquests períodes i s’arriba fins la mort tot compartint amb la persona estimada, no pot haver res millor.

No tothom ho aconsegueix, però és possible. Vull que la meva història sigui com aquesta. 

Hi ha diferents bioritmes?

Parlant dels treballs que tenen diferents horaris, hem parlat de que totes les persones segueixen en la seva manera de viure uns bioritmes concrets. Hi ha torns de treball de matí, dia i nit, i les persones que els fan han de canviar el ritme de viure, explicava una que un parent seu treballava de nit, i quant arribava de la feina es posava a fer cosses i no anava a dormir fins després de dinar, i li donava l’explicació de que si treballes de dia, al acabar la feina no vas a dormir enseguida, sinó que fas algunes activitats durant 4, 5 o 6 hores abans de posar-te al llit, i que ell continuava seguint aquest ritme encara que fos en un altre hora del dia. El que estàvem d’acord és que a la llarga és dolent per la salut que les persones treballin de nit, els que van canviant el torn cada setmana encara és pitjor. Hi havia qui deia que segons un mestre oriental la millor hora de descans pel cos és la de 10 a 12 de la nit, o sigui que és l’hora que s’ha d’estar dormint, altres que cada persona té els seus bioritmes i per això la seva hora de descans seria un altre, segons una doctora diu que hi ha persones en bioritmes diferents matineres i nocturnes. Unes amigues defenien que el cos s’acostuma als diferents horaris, segons altres per complir horaris el cos se’l obliga però si se’l deixa tornarà al seu bioritme inicial.

Els pentinats.

A les nenes i noies dels anys 50-60, els agradava anar pentinades amb trenes, cues, cues de cavall ( es deia quant la cua es feia a la coroneta), monyos... i per encara anar més elegants i guapes adornaven aquests pentinats amb llaços i diademes o cintes, aquests eren de colors diferents que es combinaven depenent dels vestits, bruses, sabates que es portessin.

Sembla que actualment les trenes i monyos han passat a la història, i els llaços encara més.

Les trenes tenien moltes combinacions, una rere la nuca, una dalt del cap i agafada després amb la que començava al clatell, ratlla a l mig i dues cues, dues dalt del cap i agafades cadascuna amb una altre a baix, o les dues agafades a baix amb una. o una a la coroneta agafada amb una a la nuca o repartida amb dues, i múltiples combinacions amb trenes i cues.

Encara més, es podien combinar formant monyos a diferents llocs del cap i combinant-los amb cabells solts.

Tómbola

El meu germà, de petit era molt emprenedor, durant una temporada organitzava una tómbola per els seus amics. Tenia tot guardat en una caixa de sabates, feia números per vendre i numerava els regals, moltes butlletes es quedaven sense premi.

Els premis eren, caramels, una pastilla de pega dolça, un xiclet, un cromo, ... i coses així.  El més curiós és que els amics venien amb un o dos cèntims tots animats a comprar números per si els tocava, fins i tot alguna vegada eren ells mateixos els que proveïen d’objectes a rifar.

Santa innocència.  Per jugar, sense tantes joguines com ara s’inventaven aquestes coses.

La mà

La mà està oberta
oferint tot el millor,

és generosa.

Reunió d'amigues

Avui estàvem esmorzant i ha sortit la conversa dels fills. Unes en tenien un, altres dos, hem sortit a parlar de la diferencia del primer al segon. En el primer estàs aprenent a ser mare abocant-te amb ell i el fill gran ho es tot, quan arriba el segon s’ha d’espavilar per poder fer-se lloc en el que ocupa el germà gran, ha de lluitar i desplaçar- lo encara que sigui una mica, ha de captar l’atenció dels pares, no es que els pares no se’l estimin igual que el primer, però has de repartir l’atenció. En el primer tens en compte tots els detalls de la seva evolució, en el segon ja te’n saltes alguns, fins en les fotografies es pot notar que el primer fill  en té moltes més que el segon, per regle general,  això no vol dir que l’amor siguin pitjor, és possible que això passi per que ja estàs més ocupat o perquè ja trobes normal coses que en el primer eren novetat per a tu. I si hi ha un tercer, ja no diguem!

El veïnat

Quan jo era petita, al passejar pel carrer anaves escoltant a les dones del veïnat que cantaven mentre feien dissabte, ja amb l’escombra o el drap de pols a la mà anaven taral·lejant les cançons de moda o les de tota la vida, algunes vegades acompanyant la que s’escoltava per la ràdio. Aquestes veus es van anar apagant a mida que les cases es varen convertir en pisos i les escombres en aspiradors.

Quant feia bon temps, a la tarda el carrer s’omplia de veïnes cada una amb la seva cadira i assegudes al portal acompanyades de la labor del ganxet, la mitja o la roba per repassar, feien petar la xerrada tot i prenent la fresca. Al perdre’s aquests costums i créixer els edificis en vertical, s’ha anat perdent el concepte de veïnat.

Fotografia treta de: http://www.cillerosnimasnimenos.com/2010_09_01_archive.html

D’altres temps:

M’ha vingut a les mans un llibre de Jocs infantils editat l’any 1933 que Francesc Maspons i Labrós recull d’un llibre que el seu pare li va dedicar.

 Cançonetes de falda:

Agafant les manetes del bebé que està sentat a la falda. La mara li acaricia les galtes al ritme de la canço.

La cirereta amb fa ballar,

quant la veig tant boniqueta;

la cirereta em fa ballar,

quant la veig vermellejar.

Altres  versions: aquest cop acariciant el caparró del nen.

Virolet sant Pere

Virolet san Pau,

la perruca us queia,

la perruca us cau.

També la canço pot dir:

Virolet sant Pere

Virolet san Pau,

que en veniu de Roma,

i en porteu corona

de sant Nicolau.

Ball manetes: el podem trovar a : http://menorcatv.com/jocsdefalda/  també és semblant.

Ball manetes, ball manetes

toca les galtetes,

toqueles tu que

les tens petitetes (o boniquetes)

http://www.moixiganga.es/jocs.html

--------

Agafant la mà del nent i acariciant-ne la palma fent cercles i a l’última estrofa fent pessigolles es recitava:

Galanet mà

per a parar pa,

per a veure vi,

per aquí, per aquí, per aquí…

Jo recordo que la meva mare ens deia, i jo als meus fills, fent cercles amb un dit a la palma i al segon vers donant unes palmeretes dèiem:

Ralet, ralet ralet…

paga dineret.

Una altre joc que jo recordo:

S’agafava el braç per la maneta, i posant la mà plana es feia com si es tallés, es començava per la mà i s’anava pujant amunt fins arribar a l’aixella on llavors es feia pessigolles. Cada cop es feia durar diferent per que el nen esperes el moment però no sàpigues quant arribaria el final. Es deia així:

                                  Quant vagis a la plaça

                                  a comprar carn,

                                  que no et donin d’aquí,

(es pujava una mica) ni d’aquí...

(es pujava una mica) ni d’aquí...

(els cops necessaris) ni d’aquí

(a l’aixella tot fent-li pessigolles) que sigui d’aquí d’aquí, d’aquí.

Una platja mig deserta, en un dia solejat d’hivern, sols es sent el rumor de les onades i el piulejar dels pardalets que jugant amb la sorra es refreguen tot hi espuçant-se deixant graciosos foradets.  

Unes nenes arriben corrent i saltant i els fan voletejar i fugir d’aquell indret. Una nena s’ajup i contempla una floreta resseca que ha sortit en un matoll de la vegetació a la sorra de la platja. Ella mira a terra i troba una bossa tirada, la recull i va a la font per omplir-la d’aigua, amb cura s’acosta i s’atansa a la flor i li vessa l’aigua.

Mira al voltant i veu altres floretes que com ella pateixen la mateixa sequedat, torna a la font i així va regant-les una rere l’altre, l’amiga l’ajuda i fan i desfan el camí varies vegades.

Elles ho deuen fer per joc, o per costum perquè ho han vist fer a casa. No arriben a regar-les totes, aquesta feina cansa, i amb la mateixa naturalitat que aquest joc començaren, ara el deixen de costat i en comencen un altre.

S’acosten a les dutxes, les obren i s’escapen per no ser mullades, ara n’obren una i ara n’obren l’altre. Així van jugant amb l’aigua que s’escapa.

Elles hauran sabut de la necessitat de regar les plantes, però no hauran comprés que quant hi ha sequera no es pot tirar l’aigua.

Estava estirat a un banc, dormia? Descansava? Realment feia dubtar si estava descansant o aquella era la seva casa.

Avui hi ha molta gent que té la necessitat de viure en un banc de qualsevol carrer, la crisis ha deixat a molts sense ingressos per poder tindre el mínim necessari.

Crec que la constitució diu que tothom té dret a un habitatge digne, però sembla que els retalls que fan els polítics portin a negar-los  a molts aquest dret, per la contra no es retallen a ells que són verdaderament els culpables de que ens trobem en aquesta situació.