divendres, 11 de novembre de 2016

Impotència davant els exilats

Impotència 

Aquell nen plorava, estava mort de fred i de por, feia mesos que vagava per llocs desconeguts per ell, qui sap els kilòmetres que havia caminat. Ara no sentia caure les bombes, però sentia el cansament, la fam i el fred. Havia hagut de deixar les seves joguines, els seus amics, la seva casa… sense saber si mai més podria tornar a veure-ho, però ara ja no podia ni recordar d’on venia, feia massa temps que caminava cap a un lloc incert, tant de temps que les soles de les sabates ja s’havien foradat.
El futur cada cop estava més emboirat, el passat més lluny i el pressent no era gens esperançador.
Jo mirava aquell nen sense poder donar-li cap esperança. Res estava a la meva ma per ajudar-lo, què podia fer per consolar-lo? Sols mirava de fer-li bona cara per que no s’adonés que jo plorava amb ell.
                                                                           Imma Cauhé Febrer2016



Impotencia
 

Aquel niño lloraba, estaba muerto de frio y de miedo, hacía muchos meses que iba vagando por lugares desconocidos, no sabía cuántos kilómetros llevaba recorridos. Ahora no oía caer las bombas, pero notaba el desfallecimiento, el hambre y el frio. Tuvo que dejar sus juguetes, sus amigos, su casa… sin saber si alguna vez podría regresar, ahora ni recordaba de donde provenía, hacia demasiado tiempo que iba de un lugar a otro sin saber dónde, llevaba tanto tiempo andando que ni suelas le quedaban en los zapatos.
El futuro cada vez estaba más oscuro, el pasado más lejos y el presente nada esperanzador.
Yo miraba aquel niño sin poder aliviarle en nada, no tenia en mi mano cómo hacerlo, ¿Cómo consolarlo? Intentaba poner buena cara para que no se diera cuenta de que yo lloraba con él.
                                                                          Imma Cauhé Febrero 2016