dijous, 22 de gener del 2015

Adéu


Des d'Agost, la família del meu marit, s'ha vist visitada per la no volguda i sempre esperada mort que sabent que tots hi fem cap mai creiem que és un moment idoni.
Agost 2014, varem despedir a la Carmen, moria quasi de repent quant estava preparant el dinar (83 anys cosina). Novembre 2014, ens va deixar en Manolo, després de semblar que sortia d'una infecció que el va portar a la taula d'operacions (80 anys cosi). 1 gener 2015 sobtada marxa de Clara, ens deixar sentada a la butaca esperant parlar per telefon amb el nebot Victorino (90 anys tia) i 18 de gener 2015 Victorino, al cap de molts anys de ser encomenat d'hepatitis C, aquesta va produir una cirrosis que des de l'últim juliol ha evolucionat de forma fulminant, no li van donar el tractament que tots els malalts esperan per aquesta enfermetat tot i que per setmana santa van fer-li firmar l'acceptació de prendre-la. (69 anys germà, cunyat meu).
Tots eren persones estimades i properes.
.......................
Al meu cunyat:

Va arribar l’hora, no desitjada però esperada, la dalla que no té pietat, s’emportà la il·lusió i l’esperança. Tota una vida encara jove i amb desitjos i esperances per complir i compartir.
Ara ja res no és igual, camino i trobo a faltar la companyia, espero veure’l en la cruïlla del camí, espero la seva trucada de telèfon que ja mai arribarà.

Queda el record, la alegria d’haver compartit un temps amb la persona estimada, i potser l’esperança de poder retrobar-la en un altre dimensió.
...........




dijous, 8 de gener del 2015

Mal moment

Estic entre boires, perduda dins un espès núvol que m’envolta.
Segur que hi haurà sortida, segur que no serà massa espès  per que no em pugui deslliurar.
Fa uns mesos que em rodeja, em vol aclaparar, vol vencem, però no podrà.
Jo encara estic serena, encara puc decidir, encara dins l’espessor, puc trobar el camí, puc obrir drecera i puc continuar avançant.
És dur a vegades estar immers amb aquests moments on sense veure cap sortida estàs lluitant per un esdeveniment que veus llunyà, quasi impossible, però que dins teu esperes que arribarà. Tot es complica, tot va encontra, cada minut que passa es un dia que es perd, però seguim esperançats, seguim en la lluita, lluitant? No sols hem d’esperar, no podem fer res més que esperar.

Podrà per fi arribar el moment que aclareixi la boira i torni a lluir el sol?



foto: Quim Estadella, Torres de Segre, 9/12/2011