dimecres, 16 de gener del 2013

Cap on anem


Agafant la Renfe i el metro, m’he vist imbuïda als anys 60, quant molta gent anava per els vagons entonant cançons amb una guitarra, una harmònica o un acordió, perquè algú els donés una moneda. La misèria de les nacions tercer mundistes, porten aquestes coses. La venda de mocadors de paper pels vagons del tren o a qualsevol cruïlla dels carrers, la mendicitat que aquests últims anys semblava eradicada, torna a creixa en el nostre país.
Després de tants avenços, de tantes millores, tornem a estar sumits a la misèria, estem rodejats de persones que clamen al cel per poder menjar una vegada al dia, per tenir una casa.
I les caixes i els bancs, els polítics i els sindicalistes, sols miren de guardar-se els seus sous i embutxacar-se pel futur, i cara el poble, predicant que ens hem de prémer els cinturó.
Quant veurem de debò que pensin en el poble, que posin límits als sous excessius dels de dalt, que es castigui als que s’han embutxacat els diners que no els pertocava, retornant-los amb interès.
Estem arribant a un extrem inaguantable. Si seguim així, el país tornarà al estat que estava a la post-guerra. Els contrabandistes i el pillatge torna a estar en boga.

       

dimecres, 9 de gener del 2013

Accident domèstic


Avui que ja estic a casa i han passat les festes ho explicaré. No ho he fet abans per si algú de la família cregués que havia pres mal.
M’agrada cuinar, ho faig sovint, i més quant a casa s’ajunten forces comensals. Aquest cop érem vuit, vaig decidir fer un rodó de vedella amb bolets. M’agrada ruixar-lo amb conyac i flamejar-lo, mai m’havia donat cap ensurt com aquesta vegada.
Al acostar el llumí, va fer una gran flamarada, vaig notar que les celles se m’havien socarrimat, quant vaig mirar-me el mirall és quant em vaig espantar de debò, tenia tots els cabells de dalt i costats de la cara rissats i cremats, vaig espantar-me de mi mateixa al veurem, se’m va passar per la ment la cremada que podia haver-me fet, vaig tenir molta sort de no haver-me cremat la cara, ni els ulls, segurament gràcies a les ulleres i que la cassola estava en el fogó més allunyat.
Mentre la vedella seguia rostint-se, vaig anar al bany, vaig espolsar-me tots els cabells rostits i vaig intentar retallar-me els altres dissimulant la tragèdia. És el primer cop que em tallo els cabells jo mateixa, m’he deixat un serrell que tapa els cabells cremats que no sobresortien un mil·límetre, i la melena retallada perquè quedi tot més dissimulat. Després me’l vaig rentar i pentinar en un nou estil.
Sembla que em va quedar bé la sessió de perruqueria, ningú s’ha adonat del meu accident, fins hi tot m’han dit que em queda bé el nou pentinat amb serrell, en prendré nota.

Ah! el rostit amb bolets de primera!