Cap on anem

Agafant la Renfe i el metro, m’he vist imbuïda als anys 60, quant molta gent anava per els vagons entonant cançons amb una guitarra, una harmònica o un acordió, perquè algú els donés una moneda. La misèria de les nacions tercer mundistes, porten aquestes coses. La venda de mocadors de paper pels vagons del tren o a qualsevol cruïlla dels carrers, la mendicitat que aquests últims anys semblava eradicada, torna a creixa en el nostre país.

Després de tants avenços, de tantes millores, tornem a estar sumits a la misèria, estem rodejats de persones que clamen al cel per poder menjar una vegada al dia, per tenir una casa.

I les caixes i els bancs, els polítics i els sindicalistes, sols miren de guardar-se els seus sous i embutxacar-se pel futur, i cara el poble, predicant que ens hem de prémer els cinturó.

Quant veurem de debò que pensin en el poble, que posin límits als sous excessius dels de dalt, que es castigui als que s’han embutxacat els diners que no els pertocava, retornant-los amb interès.

Estem arribant a un extrem inaguantable. Si seguim així, el país tornarà al estat que estava a la post-guerra. Els contrabandistes i el pillatge torna a estar en boga.