Agafant la Renfe
i el metro, m’he vist imbuïda als anys 60, quant molta gent anava per els
vagons entonant cançons amb una guitarra, una harmònica o un acordió, perquè
algú els donés una moneda. La misèria de les nacions tercer mundistes, porten
aquestes coses. La venda de mocadors de paper pels vagons del tren o a
qualsevol cruïlla dels carrers, la mendicitat que aquests últims anys semblava eradicada,
torna a creixa en el nostre país.
Després de tants
avenços, de tantes millores, tornem a estar sumits a la misèria, estem rodejats
de persones que clamen al cel per poder menjar una vegada al dia, per tenir una
casa.
I les caixes i
els bancs, els polítics i els sindicalistes, sols miren de guardar-se els seus
sous i embutxacar-se pel futur, i cara el poble, predicant que ens hem de
prémer els cinturó.
Quant veurem de debò
que pensin en el poble, que posin límits als sous excessius dels de dalt, que
es castigui als que s’han embutxacat els diners que no els pertocava,
retornant-los amb interès.
Estem arribant a
un extrem inaguantable. Si seguim així, el país tornarà al estat que estava a la
post-guerra. Els contrabandistes i el pillatge torna a estar en boga.
Tens raó Imma tornem enrere i el pitjor de tot és que no sabem fins on arribarà la davallada...
ResponEliminaRealment fa molta pena veure tanta desgràcia!
Petonets.
El que més m'indigna, és que els poderosos es rentin les mans i que tinguem que ser els el poble baix els que haguem d'ajudar-nos uns als altres. Ells segueixen cobrant sous desorbitats, gastant per les mànigues, i no ajudent a tota aquesta gent que necessita el més mínim.
ResponElimina