dijous, 23 de febrer de 2012

La persona més jovial


Avui he tornat a trobar-me amb la persona més jovial, satisfeta i alegra que he conegut mai.
És una persona senzilla, agradable, servicial, orgullós de la família que ha format i dels estudis que ha pogut donar als seus fills.
Treballava de taxista, la seva professió es va veure truncada quant va sofrir un atac de cor i li varen prohibir seguir exercint-la, lluny de deprimir-se i desesperar-se pensant que tenia prop de cinquanta anys, dona, quatre fills, i a més el pare amb Alzheimer, va afrontar la vida amb esperança i decisió.  
Va cercar feina com fos i on fos, va canviar-se  de població i , va trobar una substitució de conserge, aAixí el vaig conèixer jo, era amable, cordial, complaent, sols havies d’indicar-li una feina a fer, que ja estava feta i com hi ha mon que es dedicava a les tasques amb més ganes que ningú. Ha anat canviant de llocs de treball, avui està de guarda- mantenidor del mercat.


El què més m’agrada d’ell, és la serenitat, la felicitat que irràdia i sobretot l’orgull que té quant parla dels seus quatre fills, del net i del nou que està a punt de néixer. Quant avui l’he trobat, m’ha presentat a la seva filla embarassada de vuit mesos, ens ha presentat amb tanta satisfacció que el seu rostre s’ha il·luminat. No he pogut més que dir-li a la noia que tenia un pare ple de joia i orgull per tenir uns fills com ells. Ha assentit amb el cap i m’ha donat la impressió que ella sentia el mateix vers el seu pare.


dissabte, 18 de febrer de 2012

història d'un amor

Avui he trobat aquesta imatge, què millor que viure una història així, malgrat que quant algú s’enamora creu que serà per tota la vida l’experiència ens diu que això no sempre és així.
Si es troba l’amor i la comprensió a l’adolescència i es va enfortint durant la joventut, la maduresa i la senectut, o en un d’aquests períodes i s’arriba fins la mort tot compartint amb la persona estimada, no pot haver res millor.
No tothom ho aconsegueix, però és possible. Vull que la meva història sigui com aquesta. 

divendres, 17 de febrer de 2012

Hi ha diferents bioritmes?

Parlant dels treballs que tenen diferents horaris, hem parlat de que totes les persones segueixen en la seva manera de viure uns bioritmes concrets. Hi ha torns de treball de matí, dia i nit, i les persones que els fan han de canviar el ritme de viure, explicava una que un parent seu treballava de nit, i quant arribava de la feina es posava a fer cosses i no anava a dormir fins després de dinar, i li donava l’explicació de que si treballes de dia, al acabar la feina no vas a dormir enseguida, sinó que fas algunes activitats durant 4, 5 o 6 hores abans de posar-te al llit, i que ell continuava seguint aquest ritme encara que fos en un altre hora del dia. El que estàvem d’acord és que a la llarga és dolent per la salut que les persones treballin de nit, els que van canviant el torn cada setmana encara és pitjor. Hi havia qui deia que segons un mestre oriental la millor hora de descans pel cos és la de 10 a 12 de la nit, o sigui que és l’hora que s’ha d’estar dormint, altres que cada persona té els seus bioritmes i per això la seva hora de descans seria un altre, segons una doctora diu que hi ha persones en bioritmes diferents matineres i nocturnes. Unes amigues defenien que el cos s’acostuma als diferents horaris, segons altres per complir horaris el cos se’l obliga però si se’l deixa tornarà al seu bioritme inicial.

dijous, 9 de febrer de 2012

Els pentinats.




A les nenes i noies dels anys 50-60, els agradava anar pentinades amb trenes, cues, cues de cavall ( es deia quant la cua es feia a la coroneta), monyos... i per encara anar més elegants i guapes adornaven aquests pentinats amb llaços i diademes o cintes, aquests eren de colors diferents que es combinaven depenent dels vestits, bruses, sabates que es portessin.
Sembla que actualment les trenes i monyos han passat a la història, i els llaços encara més.
Les trenes tenien moltes combinacions, una rere la nuca, una dalt del cap i agafada després amb la que començava al clatell, ratlla a l mig i dues cues, dues dalt del cap i agafades cadascuna amb una altre a baix, o les dues agafades a baix amb una. o una a la coroneta agafada amb una a la nuca o repartida amb dues, i múltiples combinacions amb trenes i cues.
Encara més, es podien combinar formant monyos a diferents llocs del cap i combinant-los amb cabells solts.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Tómbola



El meu germà, de petit era molt emprenedor, durant una temporada organitzava una tómbola per els seus amics. Tenia tot guardat en una caixa de sabates, feia números per vendre i numerava els regals, moltes butlletes es quedaven sense premi.
Els premis eren, caramels, una pastilla de pega dolça, un xiclet, un cromo, ... i coses així.  El més curiós és que els amics venien amb un o dos cèntims tots animats a comprar números per si els tocava, fins i tot alguna vegada eren ells mateixos els que proveïen d’objectes a rifar.
Santa innocència.  Per jugar, sense tantes joguines com ara s’inventaven aquestes coses.