Nadal 2019, conversa besnéts

Reunió descendents de Joana Raspall.

Cada Nadal ens reunim la família, aquest any més de 30. Entre ells unes besnétes de la Joana que tenien la important conversa de qui era la besnéta de debó.

-          La Joana es la meva besàvia deia la de 6 anys.

-          I la meva besavia també deia la de tres i mig.

-          No pot ser, responia la de sis, si es la meva no pot ser la teva.

-          Doncs ella es la meva besàvia.

-          La de sis- ho preguntaré al pare i veuràs com es la meva.

Desprès de preguntar al pare i que aquest els dones l'explicació. Salta la de tres anys i mig i diu:

-          Es clar es besàvia de tots perquè som cosins.

                                 foto: Ernest Cauhé

6è aniversari mor Joana Raspall

3 de desembre de 2019

Una nit com avui, fa ja sis anys, a aquesta hora del vespre estaves  asseguda al meu costat. Recordo cada moment d’aquesta última nit amb tu com si fos ara mateix.

Tu estaves dormida, no sé si conscient, suposo que no, ja que altres cops que estaves així quan despertaves deies:

 -Encara estic aquí? Pensava que ja havia marxat. També deies, -Si morir es això no m’importa.

Per això penso que no eres conscient de les persones que estàvem al teu costat. La teva néta, el teu gendre, les dues cuidadores i jo.

T’ agafàvem la ma, t’ acaronàvem el rostre, et donàvem petons (últimament en demanaves, tot i que mai la família ens en donàvem massa), estàvem atens a les teves constants.

En un moment, vas tenir un moviment com de desmai, tot i que estaves dormida, varem pensar que ja havies marxat, però vas tornar a respirar, et vaig prendre la pressió que estava correcta, la temperatura normal, les pulsacions també, diuen que unes hores abans de morir ens revifem uns instants, i devia ser aquesta la senyal. El sucre alt, no podíem controlar-lo, teníem esperances de poder-ho aconseguir, però la diabetis es així, molts cops pot controlar-la i altres no i tu anteriorment havies tingut moltes fases de descontrol.

Vas marxar sense fer soroll, discreta, vas poder viure el teu centenari amb goig, feliç, dins un estat psíquic força bo per la teva edat i un estat físic amb una mica de deficiència d’oïda, que és el que et molestava més, no poder escoltar bé les preguntes que et feien o les explicacions que et donaven. El poc moviment per traslladar-te després de tres trencades d’ossos de fèmur, tíbia i maluc, es va solucionar amb cadira de rodes, i la dificultat respiratòria amb oxigen.

Cada dia et tinc pressent, i la meva vida està dedicada en que la teva obra segueixi viva. Estaries contenta, molts poemes s’han musicat, més de 100. Alguns s’han traduït, segueixen fent –se obres amb poemes teus, surten CD amb les teves cançons, segueixen els poemes als llibres d’escoles, i a les xarxes, cosa que tu no entenies gaire, va plena de la teva obra.

Fins i tot la teva besnéta de 3 anys recita i canta els teus poemes i et te pressent i et reconeix per les fotografies i l’escultura que tinc a casa.

Imma Cauhé Raspall

artista: Mony

Continua la lluita

Estic passant els moments difícils de la químio, però ja porto dos terceres parts del tractament, no se quines seqüeles em quedaran, segur que alguna quedarà, però el que importa es vèncer aquesta malaltia que cada cop sofrim més persones.

He tret de positiu que moltes persones, amigues, conegudes, familiars, s’han preocupat per mi, em sento estimada, i això es el que em dóna més força.

Gracies a tots els que penseu amb mi.

Segueixo aquí.

Estic viva! No temo la mort, sé que ha de venir, que cada cop està més a prop. De tant en tant la vida t’ho recorda, i fa que visquis amb més intensitat. Que gaudeixis del que tens, del que et rodeja. Que no perdis el temps amb venalitats.

Farà aviat cinc mesos, que un tumor em varen detectar. En cap cas vaig defallir, ni sabent què estava al pàncrees, per contra vaig animar-me a viure amb intensitat. Si queda poc temps, s’ha de viure,i s’ha de viure en qualitat.

He tingut sort, he arribat a temps,  s’ha pogut operar, sembla que ha quedat net, la vida torna a ressorgir. Ara tractament de químio per assegurar-se que alguna cèl·lula no torni pel mal camí.

Farà cinc mesos, dos intervencions i un terç de tractament. Endavant! Estic viva. Què més puc dir?

Setembre 2019

Estic viva!

És el millor que puc dir. Que poc que recordem el que n’és d’important poder fer aquesta constatació. 
Ens queixem per coses sense importància i no pensem en que hem de donar les gràcies pel sol fet de viure.
Que difícil és que tot el nostre organisme funcioni a la una, que el nostre cervell pensi, decideixi...

Ara tinc un contratemps, un contratemps de salut, i no em canso de donar les gràcies, gràcies per haver-me adonat a temps del que tenia, gràcies per poder trobar suport a familiars i amics, per trobar uns metges que m’han sabut guarir bé.

No sé que passarà, si al final me’n sortiré, però tinc l’esperança de que tot sortirà bé.

M’agrada viure, però sóc conscient que algun dia hauré de deixar aquesta vida, i no tinc cap por, no em fa cap angoixa, espero que hi hagi alguna cosa més quant passem aquesta frontera.

Estic tranquil·la, serena, conscient de tot el que em pot venir a partir d’ara, ho aniré acceptant, intentaré seguir la meva vida vivint-la tant bé com pugui, fent el que m’agrada, gaudint dels que estimo i m’estimen.

Tot, de moment, m’està sortint bé, les dificultats que he trobat es van dissipant i solucionant una rere l’altre. Tot el que tenia planejat fer, de moment he pogut fer-ho, i espero segueixi sent així.

Quant acabi el camí, si està a prop o lluny el moment, l’acabaré intentant portar-ho el millor possible.

25-març-2019