dissabte, 16 de juny de 2012

La vida és esperança.



Ahir amb els teus ulls plorosos repeties: -No em deixis sola.
Tenies por, deies - Això s’acaba.
M’agafaves la mà, dient t’estimo tot fent un gran esforç, ja que mai abans expressaves aquests sentiments.
La vellesa és ingrata no és justa, quant tot ja és assolit i estàs al cim de la vida, quant arriba l’hora del descans, el que se sent és impotència, no pots fer res per fugir de l’últim destí, et vas observant i et veus envellir, veus que et vas deteriorant, que ja per molt que quedi queda poc, i que per poc que quedi queda massa.
Què més dona un dia més o un dia menys, que manca fer?
La vida és curta i és llarga, sabem que estem de pas, sempre es curt pel que vivim però pot ser massa llarga quant et trobes que ja no tens futur que per l’edat que tens i les forces que et queden aquí ja no hi ha res a fer, ja no et queda cap esperança.
És dur viure en el moment que sols queda contemplar-se envellir.

5 comentaris:

  1. Imma, acabes de tocar un tema molt dur...Tothom volt viure molts anys, però per altra banda ens fa por envellir...Seria meravellós poder-ho fer sense perdre facultats, però això es dóna en molt pocs casos...Recordo que el pare , al cel sia, solia dir :"i que hi faig jo ara aquí"...l'ideal és saber fer-ho amb dignitat i sobretot, sense patiments.
    Petons.

    ResponElimina
  2. La meva mare esta en aquesta situació, diu que aqui ja no hi fa res, però en altres moments diu que encara que sigui gran no es vol morir. Es un dilema, i et fa pensar.

    ResponElimina
  3. Verbalitzar que tot s'acaba forma part de la normalitat de la vida.

    ResponElimina
  4. Imma penso que tothom hi firmaria a tenir una vellesa, tan bella com la mare Joana...
    Petons a les dues.

    ResponElimina
  5. Sobre aquest tema parla La inundació d'Olga Xirinacs, un dels pocs llibres que m'he pogut acabar darrerement.

    ResponElimina