Nadala

Bon Nadal i un any 2014 sense crisi

Quins ous ens venen?

Els venen com ous de corral.a 1,55 € la dotzena, i són de la mida més petita, jo diria de "polleta".

Però el què és curió és el número de davant que hauria de posar 1 (si fos de corral) posa 3, i de la dotzena sols he pogut veure-ho en un ou, els altres esta la xifra era  il·legible.

Una altra curiositat: la gallina deu pondre els ous ja marcats, ja que la brutícia està per sobre la marca estampada. (com podeu veure en l'ou del mig a dalt). Quí sap, potser també la closca està pintada i eren blancs en el seu orígen.
Sabrem algun cop de debò, la veritat del que ens venen?

Els entesos pel número marcat sabran d'on venen o haurien de saber-lo.

Cadireta, vacances si, o vacances no?

M'he trobat descentrada,  una amiga té una nena de 4 anys, aquest estiu he volgut convidar-les una setmana de vacances, però m'he trobat en el problema de que no puc dur-la al cotxe, per què no tinc cadireta, o he de comprar-me'n una, o intentar que algun amic me la deixi cosa difícil ja que tothom va i ve en aquestes dates.
Però això no es tot, quina cadira necessito? 
Miro per internet, tot depen d'alçada i pes de l'infant.
Què sé jo quan pesa i quan fa d'alçada! jo sols vull portar a aquesta pobre nena i a la seva mare uns dies de vacances. Vaja complicació!
Però en un lloc veig que diuen fins un pes i una alçada i en un altre diuen un altre. A quin faig cas?
Mai m'havia fet cap problema daixò,  veia perfecte que els nens anessin protegits amb la cadireta, però si els pares no tenen cotxe, has de tenir una cadira per si de cas algú els convida a anar en cotxe? O els que tenim cotxe i no tenim nens hem de tenir vàries classes de cadireta per si un dia se'ns acut convidar a una amiga que té un infant?

Hi ha quatre grups a l'hora de classificar els quatre tipus de cadires que podem trobar al mercat:

• Grup 0: nens de fins a 18 mesos i de fins a 10 quilos. Es col·loquen sempre en sentit contrari al de la marxa. Poden situar-se al seient de davant o als de darrere, encara que és més aconsellable darrere.
• Grup 0+: nens de fins a 18 mesos i de fins a 13 quilos. Com els anteriors, van en sentit oposat a la marxa, però es col·loquen sempre al seient de darrere.
• Grup 1: nens d'1 a 4 anys i de 9 a 18 quilos. Es fixa a la cadira amb l'ajuda del mateix cinturó del vehicle i s'orienta de cara a la marxa.
• Grup 2: nens de 3 a 6 anys i de 15 a 25 quilos. Es tracta de dispositius que eleven al nen fins que el cinturó del vehicle pot subjectar correctament. S'han d'utilitzar coixins elevadors amb respatller per a més comoditat.
• Grup 3: nens de 5 a 12 anys i de 22 a 36 quilos. Funcionen igual que els del grup 2.

Fundació: Lluís Carulla

He estat a l'entrega dels Premis Baldiri i Reixac.

És un goig veure els treballs dels Mestres, és una joia descobrir que a pesar de tots els entrebancs que l'administració molts cops posa, els mestres fan, i fan molt bé, la seva feina.

La Fundació Lluís Carulla, fa 35 anys que dur aquests premis endavant, premiar als alumnes, professors i escoles que treballen per l’escola catalana.

Ha donat la casualitat que aquesta setmana vaig estar al Museu de la “Vida Rural”, d’Espluga de Francolí que també és de la fundació, un museu molt complert, on revius el treball i els oficis, alguns ja extingits, val la pena visitar-lo i no tenir pressa. Està en l’antiga casa pairal de la família Carulla i fa poc ha estat reformat i engrandit.

He tingut la sort de conèixer les filles del seu fundador el Sr. Carulla, una d’elles, presidenta de la fundació. 

Aquest any han homenejat a la meva mare Joana Raspall, els mestres assistents han volgut saludar-la, i han manifestat la seva alegria de conèixer-la.

Familiars dependents

Avui era el primer dia d'un curs que m'han convidat a fer per les persones cuidadores no profesionals.
Erem 26 persones, 20 dones i 6 homes, com a presentació cadascuna ha anat explicant a quin familiar cuidava i en quin estat estava. 
És trist veure que els teus grans es van deteriorant, i és incomprensible que aquesta societat que ens considerem tant avançada i capdavantera cuidem tan poc dels dependents i dels familiars que s'han de fer càrrec d'ells, quantes persones deixen molts cops de viure ells per fer la vida sacrificada per cuidar el pare, la mare, l'avia, la tia o el germà.
Tots els cuidadors teniem més de 45 anys, i la majoria passaven dels 60, una edat que pressuposa que aviat serem nosaltres els que serem dependents.
I els joves? els nets, els que són forts per passar-se un cap de setmana sense dormir quant van de "juerga" tant valents per això, tant quexar-se de que no hi ha feina i són incapaços de cuidar dels seus familiars dependents i permetre que els seus pares descansin un o dos dies a la setmana d'aquesta càrrega tan feixuga.
No serà que hi ha quelcom que falla a aquesta societat?

La mula del masover

Recordant els temps que passava a la masia, m’ha vingut a la ment l’estampa del veí de la masia propera. Era un xicot agradable i molt, molt xerraire. Anava amb un carro tirat per una mula, sempre que passava per davant de la nostra masia, feia petar la xerrada tot i continuant dalt del carro amb les riendes a la mà.

Sempre començava com qui saluda i passa de llarg. Bon dia tinguin! o Adéu!. Però la mula que era molt llesta coneixia de sobres el seu amo i sabia que la salutació portaria una xerrada llarga i automàticament la mula parava. Ell anava dient:  Arri!. Entre frase i frase, però la mula sabia que no era de veritat aquella ordre i continuava parada, així passava el temps...ell xerrant i la mula parada.

Jo volia descobrir quin to de veu feia, quin moviment o quin senyal intuïa la mula per saber del cert quant l’ordre: Arri! Anava de veres, no ho vaig descobrir mai, però ella era més llesta que jo i que l’amo, i de cop començava a caminar encara que el masover continués parlant i crec que era la mula la que decidia que ja n’hi havia prou de xerrera.
Pot ser sempre la decisió la prenia la mula.

Dita de la meva sogre

Una dita que amb les notícies que anem sentint actualment hi va molt bé.


Sacristán que vende cera
y no tiene colmenar...
Rapaverum rapavere
rapaverum del altar

Mirar enrera

Recordo el que ha passat,

estimo el que s’ha quedat enrera.

El sol ponet-se rera meu

em diu que no hi ha retorn,

que el dia se’n va per no tornar,

però la imàtge tant bonica,

recorda el que he viscut,

sempre estarà dins meu,

com un paisatge que veig pel retrovisor,

una imatge preciosa,

de tota la meva vida plena de llum.

Centenari Joana Raspall

Fa dies no escric, estic imbuïda dins la preparació del centenari de la meva mare Joana Raspall, la veritat és que ella està molt contenta de veure que les persones llegeixen i agraeixen el que ella ha fet. Ella mai ha fet les coses per treure'n profit monetari, les classes que feia a casa o no les cobrava o era una quantitat tant simbòlica que no valia la pena, va fer classes gratuïtes a les escoles per que els mestres aprenguessin el català i poguessin fer-les ells més endavant.  Els llibres que ha publicat, ha estat per la il·lusió de veure’ls editats, més que pel que d’ells n’ha pogut treure.

L’obre de teatre infantil “El pou” va ser estrenada al Teatre Romea  com a premi, a més de l’edició, va representar-se en el Cicle de Teatre Cavall Fort varies temporades. Ella podia triar la companyia que podia portar-la al escenari  i va triar la Companyia Borràs de Sant Feliu de Llobregat, una companyia d’aficionats on ella també hi havia participat temps enrere, el director va ser Josep Anton Codina professor de l’escola de teatre de Barcelona.

Tant els diccionaris com els poemes per infants ha estat una manera de fer un servei a la llengua catalana.  Va tenir la mala sort que després de treballar més de deu anys en el diccionari de sinònims, quan no n’hi havia cap de editat, no trobava qui l’edités i quant per fi una editorial ho va fer, just van sortir dos diccionaris al mateix temps i en editorials de més envergadura i que varen ser més venuts que el d’ella.

El diccionari de locucions i frases fetes va tenir molta sortida en el moment de publicar-se però malauradament  no se sap perquè ja no es té en compte, potser perquè ja no està tant de moda utilitzar frases fetes a la parla.

En les poesies infantils, va passar que les editorials no volien publicar-les ja que deien que no tindrien sortida, o que no hi havia cap col·lecció en que es poguessin incloure. Sort que per fi, va haver-ne unes que varen apostar per editar-les, i van ser tant ben rebudes que en poc temps li van publicar forces.

Ara és més coneguda per les poesies infantils, però ella té com més seus els poemes més intimistes i d’adults, alguns d’ells publicats en els llibres: “Ales i camins”, i “Jardí Vivent”, a més dels Haikus i Tankes que ha publicat en els dos reculls: “Arpegis, Haikus” i “Instants, haikus i tankes”. I els llibres de contes “El cau de les heures” “El calaix del mig i el vell rellotge”  i la novel·la “ Diamants i culs de got” que han estat tret de vivències seves.

Cap on anem

Agafant la Renfe i el metro, m’he vist imbuïda als anys 60, quant molta gent anava per els vagons entonant cançons amb una guitarra, una harmònica o un acordió, perquè algú els donés una moneda. La misèria de les nacions tercer mundistes, porten aquestes coses. La venda de mocadors de paper pels vagons del tren o a qualsevol cruïlla dels carrers, la mendicitat que aquests últims anys semblava eradicada, torna a creixa en el nostre país.

Després de tants avenços, de tantes millores, tornem a estar sumits a la misèria, estem rodejats de persones que clamen al cel per poder menjar una vegada al dia, per tenir una casa.

I les caixes i els bancs, els polítics i els sindicalistes, sols miren de guardar-se els seus sous i embutxacar-se pel futur, i cara el poble, predicant que ens hem de prémer els cinturó.

Quant veurem de debò que pensin en el poble, que posin límits als sous excessius dels de dalt, que es castigui als que s’han embutxacat els diners que no els pertocava, retornant-los amb interès.

Estem arribant a un extrem inaguantable. Si seguim així, el país tornarà al estat que estava a la post-guerra. Els contrabandistes i el pillatge torna a estar en boga.

       

Accident domèstic

Avui que ja estic a casa i han passat les festes ho explicaré. No ho he fet abans per si algú de la família cregués que havia pres mal.

M’agrada cuinar, ho faig sovint, i més quant a casa s’ajunten forces comensals. Aquest cop érem vuit, vaig decidir fer un rodó de vedella amb bolets. M’agrada ruixar-lo amb conyac i flamejar-lo, mai m’havia donat cap ensurt com aquesta vegada.

Al acostar el llumí, va fer una gran flamarada, vaig notar que les celles se m’havien socarrimat, quant vaig mirar-me el mirall és quant em vaig espantar de debò, tenia tots els cabells de dalt i costats de la cara rissats i cremats, vaig espantar-me de mi mateixa al veurem, se’m va passar per la ment la cremada que podia haver-me fet, vaig tenir molta sort de no haver-me cremat la cara, ni els ulls, segurament gràcies a les ulleres i que la cassola estava en el fogó més allunyat.

Mentre la vedella seguia rostint-se, vaig anar al bany, vaig espolsar-me tots els cabells rostits i vaig intentar retallar-me els altres dissimulant la tragèdia. És el primer cop que em tallo els cabells jo mateixa, m’he deixat un serrell que tapa els cabells cremats que no sobresortien un mil·límetre, i la melena retallada perquè quedi tot més dissimulat. Després me’l vaig rentar i pentinar en un nou estil.

Sembla que em va quedar bé la sessió de perruqueria, ningú s’ha adonat del meu accident, fins hi tot m’han dit que em queda bé el nou pentinat amb serrell, en prendré nota.

Ah! el rostit amb bolets de primera!