dimecres, 19 de febrer de 2014

A la memòria de l'Eulalia Prat

Ahir, a quarts de nou del vespre, l'amiga Eulalia ens va deixar. Pensant en ella i el nostre tracte, vaig escriure aquest simulacre de poema, que no he corregit, l'escrit tal i com em va sortir, per això no és del tot correcte, però ha estat de primera intenció obrint el cor.
Ens coneixíem des de l'adolescència pràcticament, però des de fa catorze anys teniem una relació no intima, ni massa seguida, però suficient per poder dir que m'he sentit amiga seva. Tenia un caràcter tant obert, cordial, amable, que dubto que qui la conegués pugui pensar altra cosa d'ella.


Eulalia, dolça Eulalia,
el teu somriure, ja no està.
Ens has deixat, has volat.
Ningú ha pogut fer res,
callada, sense fer soroll,
sense voler donar feina.
Tu que has viscut pels altres,
tu que paties per tots
ara ja descanses, 
potser massa aviat.
Bones estones viscudes
al teu costat quedaran,
et recordarem
i t’estranyarem.
Descansa en pau
Eulalia, dolça Eulalia.



Imma

1 comentari:

  1. Diuen que qui perd un amic, perd un tresor...Em sap greu.
    Petonets :)

    ResponElimina