A la memòria de l'Eulalia Prat

Ahir, a quarts de nou del vespre, l'amiga Eulalia ens va deixar. Pensant en ella i el nostre tracte, vaig escriure aquest simulacre de poema, que no he corregit, l'escrit tal i com em va sortir, per això no és del tot correcte, però ha estat de primera intenció obrint el cor.
Ens coneixíem des de l'adolescència pràcticament, però des de fa catorze anys teniem una relació no intima, ni massa seguida, però suficient per poder dir que m'he sentit amiga seva. Tenia un caràcter tant obert, cordial, amable, que dubto que qui la conegués pugui pensar altra cosa d'ella.


Eulalia, dolça Eulalia,
el teu somriure, ja no està.
Ens has deixat, has volat.
Ningú ha pogut fer res,
callada, sense fer soroll,
sense voler donar feina.
Tu que has viscut pels altres,
tu que paties per tots
ara ja descanses, 
potser massa aviat.
Bones estones viscudes
al teu costat quedaran,
et recordarem
i t’estranyarem.
Descansa en pau
Eulalia, dolça Eulalia.


Imma

Un segon

Era una nina, una nena preciosa. Aquella tarda estava molt trista, estava morta de fred i no entenia perquè la seva mare no havia anat a buscar-la. Es veia sola, abandonada, no sabia que fer, per fi una veïna va anar a cercar-la i amb tota la delicadesa que va poder la va agafar i se la va endur cap a casa seva.

-On està la mare? - Preguntava entre sospirs.

No sabia que contestar-li, ni sabia que faria amb la nena quan arribés a casa.

Com explicar a una nena de sis anys que la mare ja no hi és? Què fer amb una nena de sis anys que no tenia més parents que la seva mare? Podria quedar-se-la, havia de donar-la als Serveis Socials perquè la duguessin amb persones i llocs desconeguts?

Què seria d’aquella preciosa nena que sense saber com se li havia truncat la vida.

Un segon, pot ser tant decisiu! Si per arribar a l’hora de recollir a la seva filla a l’escola, ella no hagués entravessat la cruïlla tant ràpid, sense mirar, aquell cotxe no l’hauria colpejat i ara estarien juntes.

Imma