diumenge, 6 de setembre de 2015

Quan s’és vell?





Algunes vegades em pregunto si ja sóc vella o encara no. Segur que ja ho sóc per alguns i en canvi per altres i per a mi mateixa encara no ho sóc.

La vida és un camí que té data de caducitat, aquesta per cadascú és diferent i a més no tenim cap etiqueta que marqui el dia. L’edat cronològica es una pista, però no t’identifica si ja has passat de nen a jove, de jove a adult, d’adult a vell... per molt que alguns vulguin limitar-ho i marcar les barreres, mai has sabut el moment exacte del pas d’una etapa a l’altra.

Jo em sento... ni jove ni vella, em sento “Jo”, i jo sóc com deia aquell: Jo i les meves circumstàncies. Tinc les meves vivències i quan recordo temps passats, sobretot si ja són molt passats, m’adono que sóc gran, però els sentiments, la manera de pensar la manera d’afrontar el futur, segueix sent jove, ho això em sembla.

Si observo les persones del meu voltant, veig algunes que tenen menys anys reals viscuts i són molt més velles que d’altres que els superen en deu o més, i al revés.

La salut física i mental molts cops ajuda per determinar si ets o no un vell, però no sempre, hi ha malalts físics que tenen una vitalitat i un esperit ben jove. A la contra d’altres persones que tenint un físic de ferro, com es sol dir, estan envellides de pensament, idees i il·lusions.

No sé doncs si sóc vella o no, el que si sé és que la vida corre i cada cop s’escurça el temps que em queda, no sé si serà més o menys, per això intento viure intensament  cada moment, cada segon amb plenitud i alegria.

Tinc cada cop més clar, no perdre el temps amb bajanades, no fer-me mala sang per a res, i viure cada moment cercant el positiu i la felicitat que em porta. És de petites coses que es forma la felicitat i d’aquestes que vius realment, no de projectes irrealitzables i somnis impossibles. En els moments de dificultat i tristesa procuro trobar-hi la sortida, no angoixar-me i pensar que acabarà aviat i que he de seguir vivint, si miro al voltant, hi ha molta més gent que ho passen pitjor que jo i molts se’n surten.

Potser perquè ja sóc vella he arribat a aquesta conclusió.

Imma C.

 foto: http://hectorpsicologocrecimientopersonal.blogspot.com.es/2014/08/el-sentido-de-la-vida.html


Poema "La vida" - Madre Teresa de Calcuta

La vida es una oportunidad, aprovéchala;
la vida es belleza, admírala;
la vida es beatitud, saboréala,
la vida es un sueño, hazlo realidad.
La vida es un reto, afróntalo;
la vida es un juego, juégalo,
la vida es preciosa, cuídala;
la vida es riqueza, consérvala;
la vida es un misterio, descúbrelo.
La vida es una promesa, cúmplela;
la vida es amor, gózalo;
la vida es tristeza, supérala;
la vida es un himno, cántalo;
la vida es una tragedia, domínala.
La vida es aventura, vívela;
la vida es felicidad, merécela;
la vida es vida, defiéndela
Madre Teresa de Calcuta

2 comentaris:

  1. La vida ho és tot, protegim-la...
    Petonets.

    ResponElimina
  2. L'he trobat un post molt encertat, teòricament els anys ens condicionen i ens diuen que entrem en aquest estadi, però jo penso que un/a és vell/a, quan es perden les il·lusions i anem per la vida sense pena ni glòria...Parlo, és clar, sempre que les condicions físiques i mentals, acompanyin...
    Bon diumenge, Imma.

    ResponElimina