Una platja mig deserta, en un dia solejat d’hivern, sols es sent el rumor de les onades i el piulejar dels pardalets que jugant amb la sorra es refreguen tot hi espuçant-se deixant graciosos foradets.  

Unes nenes arriben corrent i saltant i els fan voletejar i fugir d’aquell indret. Una nena s’ajup i contempla una floreta resseca que ha sortit en un matoll de la vegetació a la sorra de la platja. Ella mira a terra i troba una bossa tirada, la recull i va a la font per omplir-la d’aigua, amb cura s’acosta i s’atansa a la flor i li vessa l’aigua.

Mira al voltant i veu altres floretes que com ella pateixen la mateixa sequedat, torna a la font i així va regant-les una rere l’altre, l’amiga l’ajuda i fan i desfan el camí varies vegades.

Elles ho deuen fer per joc, o per costum perquè ho han vist fer a casa. No arriben a regar-les totes, aquesta feina cansa, i amb la mateixa naturalitat que aquest joc començaren, ara el deixen de costat i en comencen un altre.

S’acosten a les dutxes, les obren i s’escapen per no ser mullades, ara n’obren una i ara n’obren l’altre. Així van jugant amb l’aigua que s’escapa.

Elles hauran sabut de la necessitat de regar les plantes, però no hauran comprés que quant hi ha sequera no es pot tirar l’aigua.