1975, fa 45 anys

 

 

Molts i pocs 45, és tota una vida que fa que el meu pare ja no estigui aquí, no en falten gaires perquè jo tingui els 77 que ell tenia quant ens va deixar.

Tot i el temps que ha passat, el tinc pressent, sobretot els últims moments, aquests 9 dies que per la mort de Franco ens varen donar de festa i vaig poder dedicar-me a cuidar-me d’ell i treure així a la meva mare una mica de feina.

1975 va ser un any per a mi de canvi radical, per un costat vaig perdre al meu pare, i per altre vaig conèixer el que fins avui és el meu company de vida. El pare dels meus fills, l’home que ha sabut donar-me amor, alegria, companyia...

Pandèmia

 El món està pates enlaire, la por  d'agafar el virus més temut actualment, el coronavit-19 fa que tothom estigui revolucionat, uns per posar mesures massa restringents, altres per no posar-ne.

Vivim en por, amb estrés i aviat a la miseria, per no poder treballar, no poder guanyar-se les faves.

Tot roda al voltant d'aquesta infermetat i d'altres queden una mica postergades, no hi ha prou metges ni infermeres per tractar tothom.

Jo he tingut la sort de que el meu càncer me l'han pogut tractar i no m'han deixat en cap moment, per a mi aquesta ha estat l'epidèmia d'aquest temps, espero haver-la guanyada i no ser víctima de l'altre.