Estic viva!

És el millor que puc dir. Que poc que recordem el que n’és d’important poder fer aquesta constatació. 
Ens queixem per coses sense importància i no pensem en que hem de donar les gràcies pel sol fet de viure.
Que difícil és que tot el nostre organisme funcioni a la una, que el nostre cervell pensi, decideixi...

Ara tinc un contratemps, un contratemps de salut, i no em canso de donar les gràcies, gràcies per haver-me adonat a temps del que tenia, gràcies per poder trobar suport a familiars i amics, per trobar uns metges que m’han sabut guarir bé.

No sé que passarà, si al final me’n sortiré, però tinc l’esperança de que tot sortirà bé.

M’agrada viure, però sóc conscient que algun dia hauré de deixar aquesta vida, i no tinc cap por, no em fa cap angoixa, espero que hi hagi alguna cosa més quant passem aquesta frontera.

Estic tranquil·la, serena, conscient de tot el que em pot venir a partir d’ara, ho aniré acceptant, intentaré seguir la meva vida vivint-la tant bé com pugui, fent el que m’agrada, gaudint dels que estimo i m’estimen.

Tot, de moment, m’està sortint bé, les dificultats que he trobat es van dissipant i solucionant una rere l’altre. Tot el que tenia planejat fer, de moment he pogut fer-ho, i espero segueixi sent així.

Quant acabi el camí, si està a prop o lluny el moment, l’acabaré intentant portar-ho el millor possible.

25-març-2019