Estudiar i treballar

Avui s’està  parlant dels joves que han de treballar per a poder pagar la matrícula dels estudis. Com si fos una cosa tant horrible. Hem passat una generació que tot ho ha tingut molt planer, i vull fer una mica de memòria de com estàvem el jovent dels anys 60.

Aquests anys proppassats hem viscut amb la abundància, els nois i noies es matriculaven any rere anys a les facultats i no estudiaven, repetint un i un altre cop els cursos i assignatures. Es veu que això és el que l’estat ha de fer, pagar als que tenen com a meta ser estudiants tota la vida. Era han posat més cares les assignatures que es repeteixen, per que els estudiants es prenguin més en serio la seva feina que és estudiar i aprovar.

Els anys 60 i 70, pocs érem els que estudiàvem i la majoria d’estudiants, per no dir tots, treballàvem i estudiàvem, d’altre manera tampoc podíem fer-ho. I les beques es donaven als que econòmicament estaven pitjors i a més eren bons estudiants, i n’hi havia molt poques, després es va anar degenerant i qualsevol podia tenir beca encara que repetís un o dos cursos.

He de subratllar que ens demanaven uns continguts de temari molt més específics, més treballs i també ens feien més exàmens, jugant-nos a vegades a final de curs tota una assignatura. No com ara que són proves de crèdits quatrimensuals  i a vegades et serveix un curset de qualsevol cosa per crèdits per la carrera, encara que no hi tingui res a veure.

Quin jove, estudiant o no, parat o treballador no es gasta 150 € al més per capricis, tabac, cerveses,...? és el que ve a costar a l'any una matrícula universitària.

Era molt normal que a l’estiu o per Nadal anéssim a fer de dependents, que durant el curs féssim classes particulars per  guanyar-nos uns dinerets, o que treballéssim tot el curs amb un treball que l’horari ens permetés anar a classe. Pocs eren els que els seus pares els pagaven la carrera. Alguns anaven a l’estiu a Anglaterra a fer d’opper o a treballar de qualsevol cosa per aprendre Anglès. Era l’única manera de fer-ho. No podíem anar cada cap de setmana de festa o de viatge cada vacances, ens conformàvem amb fer un vol, anar al cinema o quedar-nos a casa d’un amic a ballar amb el tocadiscos i bevent algun refresc.

En el meu cas, treballava de 9 del mati a 5 de la tarda (amb descans al migdia d’una hora i mitja per dinar) i entrava a la facultat de 6 a 10 de la nit. No podia fer totes les assignatures del curs sencer i em matriculava de menys, no era de 3 anys la carrera, era de 5 anys (de setembre a juny), i la vaig fer en 7. Alguns caps de setmana havia de quedar-me a estudiar o a fer treballs, però és el que comportava ser estudiant.

No vull dir que em sembli bé que s’apugin les tarifes d’ensenyament, però crec que protestem sense sospesar el bo i el dolent de cada cosa. Ara pot estudiar pràcticament tothom, hi ha la facultat oberta pels que no poden assistir a classe, la majoria no ho aprofita, i la mànega no pot donar més de sí.

Estaria molt bé tenir: tot, tothom, sense posar res de la nostra part, però tot el que val necessita un esforç, i les coses s’han de saber guanyar. Hem passat una època de tirar tot per la borda, i ara és temps de estrènyer el cinturó.

Responsabilitat i ganes de fer les coses ben fetes, no esperar que tot ens ho donin fet, això és el que hem de fer, mirar de superar-nos. Últimament he vist com viuen i quines aspiracions tenen els ciutadans de diferents països on els seus governs els han donat estudis i feina de manera solidaria, on ells ni s’han de esforçar ni triar, tenen escola i treball, però el sou i les aspiracions queden severament controlades, si el govern, o qui sigui.. dona, mai és gratuït sempre és a canvi de ... i verdaderament crec que no és la solució.