Avui s’està parlant dels joves que han de treballar per a
poder pagar la matrícula dels estudis. Com si fos una cosa tant horrible. Hem
passat una generació que tot ho ha tingut molt planer, i vull fer una mica de memòria
de com estàvem el jovent dels anys 60.
Aquests anys
proppassats hem viscut amb la abundància, els nois i noies es matriculaven any
rere anys a les facultats i no estudiaven, repetint un i un altre cop els
cursos i assignatures. Es veu que això és el que l’estat ha de fer, pagar als
que tenen com a meta ser estudiants tota la vida. Era han posat més cares les
assignatures que es repeteixen, per que els estudiants es prenguin més en serio
la seva feina que és estudiar i aprovar.
Els anys 60 i 70, pocs
érem els que estudiàvem i la majoria d’estudiants, per no dir tots, treballàvem
i estudiàvem, d’altre manera tampoc podíem fer-ho. I les beques es donaven als
que econòmicament estaven pitjors i a més eren bons estudiants, i n’hi havia molt
poques, després es va anar degenerant i qualsevol podia tenir beca encara que repetís
un o dos cursos.
He de subratllar
que ens demanaven uns continguts de temari molt més específics, més treballs i també
ens feien més exàmens, jugant-nos a vegades a final de curs tota una
assignatura. No com ara que són proves de crèdits quatrimensuals i a vegades et serveix un curset de qualsevol
cosa per crèdits per la carrera, encara que no hi tingui res a veure.
Quin jove,
estudiant o no, parat o treballador no es gasta 150 € al més per capricis,
tabac, cerveses,...? és el que ve a costar a l'any una matrícula universitària.
Era molt normal que
a l’estiu o per Nadal anéssim a fer de dependents, que durant el curs féssim classes
particulars per guanyar-nos uns
dinerets, o que treballéssim tot el curs amb un treball que l’horari ens permetés
anar a classe. Pocs eren els que els seus pares els pagaven la carrera. Alguns
anaven a l’estiu a Anglaterra a fer d’opper o a treballar de qualsevol cosa per
aprendre Anglès. Era l’única manera de fer-ho. No podíem anar cada cap de
setmana de festa o de viatge cada vacances, ens conformàvem amb fer un vol,
anar al cinema o quedar-nos a casa d’un amic a ballar amb el tocadiscos i bevent
algun refresc.
En el meu cas,
treballava de 9 del mati a 5 de la tarda (amb descans al migdia d’una hora i
mitja per dinar) i entrava a la facultat de 6 a 10 de la nit. No podia fer totes
les assignatures del curs sencer i em matriculava de menys, no era de 3 anys la
carrera, era de 5 anys (de setembre a juny), i la vaig fer en 7. Alguns caps de
setmana havia de quedar-me a estudiar o a fer treballs, però és el que comportava
ser estudiant.
No vull dir que em
sembli bé que s’apugin les tarifes d’ensenyament, però crec que protestem sense
sospesar el bo i el dolent de cada cosa. Ara pot estudiar pràcticament tothom, hi
ha la facultat oberta pels que no poden assistir a classe, la majoria no ho
aprofita, i la mànega no pot donar més de sí.
Estaria molt bé
tenir: tot, tothom, sense posar res de la nostra part, però tot el que val
necessita un esforç, i les coses s’han de saber guanyar. Hem passat una època
de tirar tot per la borda, i ara és temps de estrènyer el cinturó.
Responsabilitat i
ganes de fer les coses ben fetes, no esperar que tot ens ho donin fet, això és
el que hem de fer, mirar de superar-nos. Últimament he vist com viuen i quines
aspiracions tenen els ciutadans de diferents països on els seus governs els han
donat estudis i feina de manera solidaria, on ells ni s’han de esforçar ni
triar, tenen escola i treball, però el sou i les aspiracions queden severament
controlades, si el govern, o qui sigui.. dona, mai és gratuït sempre és a canvi
de ... i verdaderament crec que no és la solució.
diuen xifres
